Catalunya Jueva

[Actualitzat:  23 d'octubre de 2012: Arxius documentals en xarxa]

Sumari

- Sefarad i els jueus catalans
- Bibliografia recent
- Arxius documentals en xarxa


[Clicant l'etiqueta Catalunya jueva tindreu un recull de totes les entrades del bloc amb informació relativa al judaisme a Catalunya. Conferències i actes puntuals els trobareu a la secció Convocatòries]

*

Sefarad i els jueus catalans


Salomó
Vidal, un prestamista jueu de Vic. Liber Iudeorum 1334-1340.
Tinta sobre paper.
Arxiu Episcopal de Vic (Cúria Fumada).
Facsímil al Museu dels Jueus de Girona


Eduard Feliu, especialista en temes hebraics i president de la Societat Catalana d'Estudis Hebraics, mort l'any 2009, va polemitzar en els seus darrers estudis sobre la no adscripció dels jueus catalans dins dels territoris anomenats Sefarad, que segons ell i d'altres estudiosos seria un terme que només inclouria els territoris musulmans de la Península Ibèrica.

L'article "Sefarad i els jueus catalans" el podeu llegir a continuació. També podeu trobar-lo en castellà sota el títol "La Cataluña judía", publicat a la revista Àmbit [Barcelona: Museu d'Història de Catalunya, 2002].


Per estudiar la nostra història ens hem de desfer dels marcs territorials, polítics i culturals que ens són d'utilitat per tractar el moment actual, per què sinó cometrem un greu anacronisme. Per entendre els fets històrics en relació als jueus medievals hi hem d'arribar a través dels segles que els varen precedir. És per això que hem de ser molt curosos amb la terminologia aplicada a cada època i s'ha d'obviar qualsevol referència a la situació actual.
És una clara distorsió històrica utilitzar el topònim Sefarad per emmarcar a tot el territori peninsular, igual que utilitzar el gentilici sefardita per designar a tots els jueus que vivien als diferents regnes de la Península Ibèrica a l'edat mitjana. No es pot utilitzar aquesta terminologia indiscriminadament i referida als jueus de zones que no varen ser mai territori de Sefarad en època medieval.
Molts investigadors actuals ja fa temps que utilitzen la terminologia Sefarad de mode correcta i així ho demostren en nombrosos articles en que aclareixen els aspectes més decisius del perquè no es pot incloure a tota la Península o al que és actualment Espanya dins d'aquest topònim. Alguns d'aquests investigadors són Ariel Toaff, Simon Schwarzfuchs, Eduard Feliu i B. Z. Benedikt, aquest últim autor diu clarament en el seu llibre Merka ha-Torà be-Provence publicat a Jerusalem en el 1985, que els savis jueus catalans no eren considerats en absolut com a savis de Sefarad.
Des de la invasió del àrabs, Sefarad, era el nom hebreu per designar les terres musulmanes d'Al Àndalus. Els regnes cristians del Nord eren genèricament pels jueus les terres d'Edom, com molt bé diu Maimònides en el Mixné Torà, a més de tenir cada regne el seu nom específic: Castella, Aragó, Navarra, Lleó, etc.
Amb el retrocés del domini musulmà, Sefarad esdevé progressivament un topònim aplicat a tota Castella a mida que aquest regne va conquerint territoris de l'Al Àndalus. Primer amb l'annexió de Toledo, la nombrosa comunitat jueva de la zona va continuar utilitzant el topònim Sefarad per designar aquests territoris conquerits per Castella i així va passar també amb Sevilla. La progressiva influència dels jueus toledans en la cort castellana també va influir perquè aquesta denominació s'estengués a tot el regne de Castella.
Hi ha una sèrie de documents d'autors jueus medievals, dels quals aquí porto uns exemples, en els que es delimita clarament què s'entenia per Sefarad en l'àmbit dels intel·lectuals jueus, i quin era el seu marc geogràfic al llarg dels esdeveniments històrics que varen anar traslladant fronteres.
Khasdai ibn Saprut en la seva carta al rei del khàzars deia: "sàpigues que el nom del país on habitem és Sefarad en la llengua santa i Al Àndalus en la llengua dels ismaelites que l'habiten". Es pot trobar aquesta cita en el llibre de F. Kobler: Letters of the Jews through the ages publicat a Nova York en el 1978, on queda ben clar que Sefarad és Al Àndalus i no altres terres.
Maimònides, en el Mixné Torà ens diu: "és costum entre els jueus de Sefarad, Àfrica del Nord, Babilònia i Eretz Israel estendre al terra de les sinagogues catifes per asseure-s'hi mentre que en els països d'Edom (regnes cristians) s'asseuen en cadires". Aquí es fa una diferència clara entre Sefarad i la resta de territoris islàmics i els territoris cristians que denomina "terres d'Edom". Aquesta referència es troba en el (vol. II del) Mixné Torà en el capítol sobre les normes de la pregària.
Avraham bar Hiia en un document hebreu que escriu des de Barcelona estant ens diu que ha rebut nombrosos llibres procedents de Sefarad diu: "Si hagués vist entre els llibres de Sefarad que m'han pervingut alguna obra que tractés aquestes qüestions...", referint-se a un tipus de problemàtica legal, clarament, doncs, no inclou Barcelona dins d'aquesta accepció territorial. Tota la situació concreta en la que apareix aquesta frase tan entenedora apareix en el article de J. Guttmann "Die Philosophischen und ethischen Anschauungen in Abraham bar Chija's Hegion ha-Nefesch" publicat en el Monatschrift für Geschichte und Wissenschaft des Judentums, del any 1900.
Nakhmànides, Ionà ben Avraham i Xelomó ben Adret, tres grans intel·lectuals jueus prou coneguts, ens parlen de l'exactitud de les còpies dels llibres hebreus que ells han adquirit procedents de Sefarad. S'hi refereixen com a un territori fora d'on ells resideixen, el territori català. En el llibre de E. Ashtor: The Jews of Moslem Spain, publicat a Philadelphia en el 1973, hi trobem força referències a aquests autors sobre el tema de l'adquisició de llibres a Sefarad.
Iafudà ben Barzilai, a Barcelona en el seu Sefer ha-Ittim en la publicació del 1903 a Cracovia, contraposa les terres musulmanes de Sefarad a les terres cristianes d'Edom, i aquí es fa referència a un tipus de nomenclatura utilitzada per Maimònides.
Avraham ben David de Posquières (1120-1198) en una de les seves teixuvot, concretament a la n.131, feia diferència entre Sefarad i Barcelona, aquesta última referida segurament com a comtat de Barcelona. S'ha de tenir present que molts cops es refereixen a Barcelona no tant com a ciutat sinó com a comtat.
Avraham ibn Daud, explica en el Sefer ha-Qabbalah, que Itskhaq ben Ruben al Barceloní es va traslladar a Sefarad (a la Dénia musulmana) des d'un altre país: Barcelona. Avraham ibn Daud considerava doncs que Barcelona, el comtat de Barcelona no pertanyia a Sefarad.
Itskhaq ben Xeixet Perfet (Barcelona 1326-Alger 1408), en varies teixuvot, concretament la 79, la 209 i la 228, distingeix clarament el que es feia "a les santes comunitats de Sefarad, d'Aragó, de València i de Catalunya", separant doncs clarament els diferents territoris peninsulars. S'ha de tenir present que ja des d'Alfons I es va mantenir la separació i autonomia del regne d'Aragó enfront al comtat de Barcelona i que posteriorment, amb la conquesta de València i Mallorca, aquestes noves terres varen tenir també el tractament de regnes amb les seves institucions de govern i els seus furs. Jaume I ho va instituir així per debilitar el poder de la noblesa aragonesa i catalana en front als territoris conquerits de nou.
Itskhaq de Lattes (Montpeller), esmenta a l'obra Qiriat Sefer escrita en el 1372, els nombrosos escriptors jueus que hi ha hagut al Magreb, Sefarad, Catalunya, Tserfat i Aixkenaz. Aquest autor ja remarca clarament que Catalunya no està inclosa dins el topònim Sefarad.
Ximó ben Tsemà Duran (Mallorca 1361- Alger 1444) distingeix en les seves teixuvot, III 118, III 30,86,157 i 327, entre Aixkenaz, Tserfat, Provença, Catalunya i Sefarad.
Xelomó ibn Verga, jueu castellà convertit en el 1506, en el Sevet Iehudà parla de Sefarad referint-se a Castella però no hi inclou els territoris de la Corona catalanoaragonesa. María José Cano ho va exposar en la ponència "Los judíos de Aragón y Cataluña en el Sevet Yehuda de Selomoh Ibn Verga", en el Primer Col·loqui d'Història dels Jueus a la Corona d'Aragó a Lleida en el 1991.
Iom Tov ben Avraham (el sevillà) (segles XIII i XIV), deixeble de Xelomó ben Adret, en un dictamen adreçat a la comunitat de Valladolid, en les seves Seelot u-teixuvot, explica una certa pràctica jurídica seguida a "Sefarad i a Catalunya", amb això queda ben palès que aquest autor separa les dues entitats.
Zerakhia ben Tsaruq, (finals segle XV) esmenta els dejunis previs a Purim justificant-los per les desgràcies ocorregudes als jueus de "Sefarad, Sicília, València, Sardenya i Catalunya". Aquestes pràctiques religioses estan molt ben exposades en el llibre de Walfish, Esther in medieval garb: Jewish interpretation of the Book of Esther in the Middle Ages, on també apareix la referència abans citada. Aquest llibre està publicat a Nova York en el 1993.
Fins i tot en el segle XI, àrabs i jueus andalusís incloïen a Catalunya dins dels territoris transpirinencs, és a dir en terres dels francs15, mai formant part de Sefarad tal com diu Ashtor a The Jews of Moslem Spain publicat a Philadelphia en el 1973.
Hi ha doncs força documentació de primera mà, és a dir d'autors jueus medievals que tenen molt clara la terminologia de Sefarad i a quins territoris s'aplicava en el moment en que ells vivien en els dits territoris. Són ells els que ho devien saber-ho millors doncs era la seva realitat.
El terme Sefarad no va incloure Catalunya fins ben entrat el segle XVI, quan ja no hi havia jueus reconeguts a les nostres terres i els jueus de fora començaren a emprar aquest topònim per anomenar les terres peninsulars.
Per tant l'aplicació del topònim Sefarad a terres catalanes en època medieval és absolutament incorrecte de igual manera que el gentilici sefardita no es pot aplicar als jueus catalans d'aquest mateix període. Aquests no varen tenir mai consciència de ser sefardites doncs ja s'ha pogut constatar que no ho eren.
D'altre banda identificar Sefarad amb Espanya, aplicat a època medieval, és també un greu error doncs el terme Espanya no va existir com a entitat política i amb aquest nom fins al segle XVIII, fins aquell moment i molt després del Reis Catòlics el nom oficial utilitzat va ser el de Regnes Hispànics, referit a les nombroses possessions autònomes i com a entitat política i estatal globalitzadora de tots aquests regnes, no com a ens geogràfic que ja existia en època romana amb la denominació d'Hispània, que després prengué també el nom d'Aspania, com apareix en documents àrabs de l'època del domini musulmà.
La Península estava formada per diferents regnes on a cadascun es parlava una llengua diferent que era la llengua materna i familiar del jueus del lloc on residien, és a dir: català, àrab, castellà, aragonès, navarrès, lleonès, gallec, portuguès, basc...
Això vol dir que els jueus que vivien entre nosaltres tenien com a llengua materna el català, i l'hebreu era la seva llengua d'estudi i de litúrgia. Són nombrosos els documents confeccionats i firmats per batlles jueus, juristes jueus, secretaris jueus escrits en català amb notes en hebreu, fins i tot documents interns de les aljames que demostren que la llengua usada correntment era el català. La pertinença a una territori concret en el que es parla una llengua pròpia desemboca a la conclusió de que els jueus habitants d'aquest territori pertanyen a la cultura en la que es desenvolupa la seva vida, per tant els catalans jueus parlaven català i vivien immersos en una societat catalana, l'única cosa que els diferenciava de la majoria catalana cristiana eren les seves tradicions judaiques.
Convé donar una visió del que representaven els jueus que varen viure en el territori que més tard prendrà el nom de Catalunya des dels temps més antics fins a les dues dates crucials per la marxa de jueus dels territoris peninsulars i insulars: una el gran avalot de 1391 en el que molts jueus varen morir, molts es varen convertir forçosament i molts fugiren per poder seguir amb el seu judaisme, i l'altre data és l'expulsió definitiva dels regnes de Castella, Aragó, i dels estats de Catalunya, Sardenya i Sicília en el 1492, encara que al Rosselló l'edicte no va tenir vigència fins el 1493, al regne de Nàpols en el 1497 i al regne de Navarra fins el 1498. Per tant totes aquestes dates s'han de tenir ben presents per veure les diferents onades migratòries dels jueus dels territoris dels diferents regnes.
Ens és molt difícil determinar en quina data arriben els jueus al territori que més tard es denominarà Catalunya. Amb la gran Diàspora que es produeix amb l'imperi romà els jueus s'estenen per tots els territoris d'aquest imperi formant comunitats que es mantindran durant els segles. Entre aquestes n'hi haurà que s'establiran a les nostres terres. Pel moment les troballes ens indiquen una certa presència en època romana, però no l'existència de comunitats organitzades. De totes maneres és interessant el segell trobat a Empúries amb un maguen David i una lletra xim en el centre del maguen, o la làpida de la jove Meliosa de Tortosa (s. VI: trilingüe: grec, llatí, hebreu). Potser abans ja havien arribat jueus amb naus comercials fenícies, púniques o gregues, però encara no se'n ha trobat cap prova que ens pugui portar a una confirmació del fet.
El que sí és evident és que els jueus arribaren molt abans de que els catalans tinguessin consciència de ser-ho. Catalunya es va anar consolidant com a país en uns territoris on ja hi havia una minoria jueva des de temps antics, primer enmig d'una població majoritària politeista romana, arriana visigòtica després, cristiana visigòtica i encara més tard cristiana catalana.
Les comunitats jueves del territori que després serà el comtat de Barcelona, varen anar perfilant el seu tarannà i la seva pròpia cultura que es consolidà clarament quan el comtat de Barcelona s'afegí al regne d'Aragó, però les dites comunitats jueves no varen renunciar mai a la seva autonomia. Els reis catalans acceptaren d'una forma natural aquesta voluntat d'originalitat i fins i tot els privilegis reials tingueren sempre present aquest fet.
Els jueus dels diferents regnes tenien una cultura pròpia que no era per força la dels regnes veïns. La gran varietat cultural es veurà reflectida també posteriorment a l'expulsió en els diferents territoris en els que s'establiran. Els jueus catalans presentaven una voluntat d'autonomia ben reafirmada. L'estudi de les diverses comunitats demostra clarament que el judaisme peninsular era molt lluny de ser homogeni. Els diversos representats del judaisme dels diferents regnes de la Península Ibèrica abans de l'expulsió no estaven disposats a abdicar ni a renunciar de la seva pròpia cultura ni a la seva pertinença a un determinat regne.
Els jueus marxaren en diferents moments d'algunes zones de la Península. És evident que ja en el 1391 se n'exiliaren molts, i després amb l'expulsió de 1492 va ser un èxode força massiu, però molts es varen refugiar a regnes veïns que encara els rebien com Portugal o Navarra, dels quals desapareixerien uns anys més tard. Es varen repartir per la geografia mediterrània i europea, uns anaren al Nord d'Àfrica, altres a les repúbliques, ducats i comtats de la Península Itàlica, altres al Imperi Otomà.
En general el camí dels jueus catalans va ser el que ja coneixien molt bé pels contactes comercials per la via marítima vers les terres mediterrànies".



Hagadà de Barcelona, segle XIV
(Museu Nacional de Sarajevo)
 

La tesi d'Eduard Feliu es pot seguir, de manera més extensa i desenvolupada a "La trama i l'ordit de la història dels jueus a la Catalunya medieval" [Actes del I Congrés per a l'estudi dels jueus en territori de llengua catalana. Barcelona-Girona, 15, 16 i 17 d'octubre de 2001. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2004, pàg. 9-29].

En el seu moment aquesta afirmació va obrir una certa polèmica entre alguns hebraistes, bàsicament de fora de Catalunya, que van voler veure en les argumentacions motius més secessionistes que no pas historiogràfics. És cert que els jueus catalans medievals diferenciaven entre les comunitats dels territoris catalans de l'època i les comunitats procedents de les terres musulmanes de la Península, com també ho feien els jueus que habitaven en els altres regnes cristians. Però des del punt de vista de la historiografia actual, voler crear un grup diferenciat dels jueus sefardites i dels asquenazites no té massa sentit perquè la realitat cultural des de l'òptica jueva no fa aquesta diferenciació. Va ser a la diàspora on els jueus procedents de diversos territoris peninsular es van autoanomenar sefardites perquè Sefarad era la referència comuna que els recordava l'època daurada de l'Al Àndalus.

Sí que en el seu moment va existir una comunitat jueva catalana important que va assimilar la cultura i la llengua catalanes, com n'ha quedat constància en els textos aljamiats i en la documentació de l'època. Si hagués existit una comunitat catalana jueva (no de jueus catalans) que hagués perdurat en el temps fins al dia d'avui, amb una llengua i uns costums peculiars, tindria sentit la tesi, que en darrer cas, seria potestat dels propis interessats. Però això no és així. Després de l'expulsió dels jueus peninsulars el 1492, va desaparèixer tot vestigi dels jueus catalans, inclosa la llengua (més aviat una variant dialectal més), el judeocatalà (qatalanit) cosa que no va ser així amb els jueus de la Corona de Castella, que avui en dia continuen conservant la llengua judeocastellana (sefardita, ladí, judeoespanyol) i alguns costums, en petites comunitats de Grècia, Turquia i del Magrib, i de manera més extensa a Israel i entre els jueus del continent americà, sobretot durant la persecució nazi després de la Segona Guerra Mundial. Si el català no va perdurar entre els catalans jueus va ser perquè la major part d'ells van emigrar cap al sur de França i a Itàlia, on la similitud entre francès (i també occità) i italià, o amb el castellà dels propis jueus castellans, era prou gran amb el català com perquè canviar de llengua fos molt fàcil, mentre que els castellans jueus es van haver d'enfrontar amb l'àrab, el grec i el turc, llengües que els eren estranyes i que requerien més dificultat en el seu aprenentatge.

El problema és, bàsicament, que la referència a Sefarad és purament geogràfica. En aquest sentit, Catalunya no estaria territorialment integrada a Sefarad. Però quan ens referim als sefardites, el gentilici va més enllà de la referència als jueus que habitaven els territoris musulmans de la Península Ibèrica i acaba englobant els jueus de l'Europa Occidental emigrats cap a diverses zones de la Mediterrània i els Països Baixos per diferenciar-los dels asquenazites, establerts al centre i l'est d'Europa, i posteriorment a Amèrica. Totes dues comunitats es diferencien, a més de pel seu origen, en les seves tradicions i ritus.

Serà a partir de la unificació cristiana de la Península, i a mesura que en el temps termes com Hispània i Espanya prenen sentit, que s'acabarà assimilant el topònim Sefarad al d'Espanya, i així ho utilitzen els propis jueus i la historiografia. No queda més remei, doncs, que incloure els judeocatalans entre els sefardites. Anar més enllà en l'afirmació contrària és voler donar un caràcter essencialista a uns fets que, havent existit, no són una realitat, pel cap baix des de principis del segle XX, en què van desaparèixer els darrers descendents dels jueus expulsats de Catalunya el 1492.

 Call de Montblanc

*

Bibliografia recent

Forcano, Manuel; Planas, Sílvia. Història de la Catalunya jueva. Girona: Ajuntament de Girona, 2009.

Forcano, Manuel. Els jueus catalans: la història que mai no t'han explicat. Barcelona: Angle Editorial, 2014.

Generalitat de Catalunya. La Catalunya jueva. Viatge per les terres d'Edom [PDF]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2009 [Guia turística i cultural].

Lascorz Arcas, F. Andreu. El judaisme a les comarques de Tarragona. Tarragona: Silva Editorial, 2009.

Massons i Rabassa, M. Teresa. Els catalans jueus. Una història d’avui, demà i ahir. Barcelona: Dux Editorial, 2011.

Mestres, Albert. Història i tragèdia. A propòsit dels jueus catalans. Catarroja: Editorial Afers, 2007.

Museu d'Història de Catalunya. La Catalunya jueva. Barcelona: Àmbit, 2002 [catàleg de l'exposició].

Planas Marcé, Sílvia. Filles de Sara, dones jueves de la Girona medieval. Girona: CCG Edicions, 2001.

Rahola, Carles. Els jueus a Catalunya. Zaragoza: Riopiedras, 2009 [facsímil de l'edició de 1929].

Valls-Calçada, Francesc. Shalom Tarragona. Tarragona: Arola Editors, 2007.

Villatoro, Vicenç. Del call a la sinagoga. Barcelona: Barcanova, 1992.

Villatoro, Vicenç. Els jueus i Catalunya. Barcelona: Barcanova, 2005.



Arxius documentals en xarxa

Els jueus a les terres catalanes fins al 1492
F. Andreu Lascorz Arcas, Divèrsia, 1, 2012 (arxiu PDF)

Els jueus catalans
Presència, 1985, 12-18 de març de 2010 (arxiu PDF)

El llegat de la Barcelona jueva
Barcelona Metròpolis Mediterrània, 59

La comunitat jueva a Catalunya avui
L'arbre trona a florir, Karakia. C33 (TV3)

Els jueus sefardites, ahir i avui
Edgar Morin, UPF (arxiu PDF)

Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva
Eduard Feliu, revista Tamid, 4, Societat Catalana d'Estudis Hebraics, Barcelona, 2003-2004 (arxiu PDF)

Nova aproximació al cementiri jueu de Montjuïc (Barcelona)
Xavier Maese i Fidalgo, Jordi Casanovas i Miró, revista Tamid, 4, Societat Catalana d'Estudis Hebraics, Barcelona, 2003-2004 (arxiu PDF)

Els banys nous de Barcelona
Victòria Mora, revista Lombard. Estudis d'art medieval, volum VI, Amics de l'Art Romànic, Barcelona, 1991-1993, pp. 27-39 i 459-462 (arxiu PDF)

Les comunitats jueves de Catalunya: les àrees de Barcelona i Tarragona
Victòria Mora, La Catalunya jueva, Museu d'Història de Catalunya, Barcelona: Àmbit, 2002, pp. 37-55 (arxiu PDF)

El call: el barri jueu de Barcelona
Museu d'Història de Barcelona, Barcelona (arxiu PDF)

La cultura hebrea a la Barcelona medieval
Eduard Feliu, Barcelona Quaderns d'Història, 2/3, 1996, pp. 125-142 (arxiu PDF)

Jaime I y los judíos de Cataluña
Jaume Riera Sans, [?]. Archivo de la Corona de Aragón, p. 135-155 [Fundación Fernando el Católico] (arxiu PDF)

El fossar dels jueus de Castelló d'Empúries
Pujol i Canelles, Miquel. Annals. L'Institut d'Estudis Empordanesos, Figueres, 2003, núm. 36, p. 37-95 (arxiu PDF)

Jueus i conversos: algun recull recent
Sales, Núria. Recerques; història, economia, cultura,  núm. 27, p. 91-100. València: Publicacions de la Universitat de València, 1993

La fi del judaisme hispànic: l'expulsió del 1942
Hinojosa Montalvo, José. Recerques; història, economia, cultura,  núm. 27, p. 73-90. València: Publicacions de la Universitat de València, 1993

Actes del I Congrés per a l'estudis dels jueus en els territoris de llengua catalana
Barcelona: Universitat de Barcelona, 2001

Actes del II Congrés per a l'estudis dels jueus en els territoris de llengua catalana
Barcelona: Universitat de Barcelona, 2004

6 comentaris:

  1. No ho entenc. Es demostra que els jueus catalans mai van ser sefardites i acte seguit es diu que s'ha de considerar els jueus catalans com a sefardites? Em sembla que el rigor històric no és lo vostre...

    ResponElimina
  2. Roger, en el meu apunt faig dues apreciacions que pertanyen a èpoques diferents i que defineixen conceptes també diferents. D'una banda, mentre els jueus no van ser expulsat de la Península, la diferència entre els sefardites de Sefarad (jueus que vivien en territoris sota domini musulmà) i els jueus de la Catalunya Vella i Occitània i d'altres territoris del Regne de França era ben clara perquè els documents jueus medievals així ho testimonien.

    D'altra banda, després de l'expulsió decretada pels Reis Catòlics, els catalans jueus acaben perden la seva identitat catalana i el dialecte judeocatalà (qatalanit) perquè s'estableixen bàsicament a Itàlia (Roma, sobretot), on van ser assimilats, com explico, degut a que el canvi de llengua, del català a l'italià, era fàcil. Els jueus de la Corona de Castellà van emigrar cap a llocs de parla grega o turca, raó que afavoria conservar el judeocastellà (sefardita, ladí...).

    Dit això, una cosa és parlar de sefardites al referir-se als jueus de Sefarad, i una altra ben diferent és parlar de sefardites com a el conjunt de jueus l'ascendència dels quals procedia de qualsevol territori de l'Europa occidental, inclosos els catalans.

    El primer "sefardita" és un gentilici. El segon és el terme que permet diferenciar, ara, els jueus que pertanyen a la tradició occidental, dels asquenazites, d'origen centreeuropeu i de l'Est (molts d'ells, a més, amb una llengua pròpia que és el jiddisch).

    No hi ha cap contradicció, Roger.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    2. El fet de que es perdès la llengua, Enrich, no vol dir que es perdès el minhag, molt mes important per nosaltres, els jueus, que qualsevol llengua, ja que el minhag pot modificar l'halakha.
      Sabem que van haver-hi sinagogues amb minhag català a Salonica i a altres llocs, com Istambul. En el cas de Salonica, van desapareixer a començaments del segle XX.
      El escriptor i filosof Edgar Morin, que de fet es deia Edgar Nahum, esmenta les sinagogues de Salonica diverses vegades al seu llibre "Vidal et les siens", Paris: Seuil, 1989.
      De fet, no es sap quan es perd el catalanit, però sembla que va sobreviure fins a començaments del S XX, junt amb les comunitats que tenien el minhag català.
      El rabbi i doctor en filosofia francès Charles Mopsik, en el seu llibre en sis volums sobre el Zohar, publicat a la col·lecció Les dix paroles, Ed. Verdier, diferencia als rabins catalans dels rabins sefardites, en el desenvolupament de la càbala a la península.
      D'altra banda, no entenc per que la generalitat s'entesta en vindicar el nom terres d'Edom, ja que edomites es un gentilici pejoratiu utilitzat en el Talmud per referir-se a tots els adoradors de la trinitat.

      Elimina
  3. Gràcies per les precisions, Esther.

    Quan al qatalanit, per a mi no té més valor que el purament lingüístic (no pretenia parlar de la minhag). Cert que com a forma dialectal s'ha perdut del tot, però sé que perviuen algunes paraules i algunes cançons a Istanbul. És clar, però, que estaria molt bé que en alguna comunitat s'hagués mantingut viu, com ha passat amb el ladí.

    El terme "terres d'Edom" té sentit si l'entenem com aterra de cristians, que no és Sefarad. Sí que és cert que és un terme ambigu i seria millor parlar del "jueus de Sefarad" i dels "jueus de Catalunya". Jo el mantinc perquè és un topònim molt expressiu.

    Todà rabbà
    Xalom

    ResponElimina