dimecres, 25 de juny de 2014

Holocaust a l'altell

Kurt i Dorel Sontheimer. Els germans (ella amb guants), en un vol de Lufthansa 
amb l'esvàstica al fuselatge, després d'arribar a l'aeroport del Prat, el 1935


LES 7 CAPSES DE LA DIAGONAL

De vegades la veritat es fa lloc en la foscor. Dory Sont (Barcelona, 1946) va trobar a les golfes del pis de la seva mare set capses de cartró amb documents i cartes que reconstrueixen un passat que desconeixia. Uns 30 membres de la seva família van ser perseguits o assassinats pels nazis. El llibre Las siete cajas reconstrueix la identitat que li va ser amagada.

Una tarda de finals d'octubre del 2002, Dory Sont es va disposar a posar ordre al domicili de la seva mare, morta 15 dies abans als 90 anys després d'anar-se apagant i balbucejar els seus últims dies una frase en alemany sense aparent sentit: «¡Ara ve la Gestapo i se'ns emportarà!». Al silenciós cinquè pis de l'immoble de la Diagonal, Dory va recórrer les estances i va entrar al dormitori que havia ocupat de soltera. Va obrir l'altell i, entre mantes i altres trastos, va descobrir set capses de cartró numerades amb pulcritud. Set, com els braços del canelobre jueu. Dins hi va trobar una cosa que els seus pares, Conrado i Rosita Sont, li havien amagat durant 54 anys i que transformaria per sempre la seva vida: un aclaparador passat familiar de persecució i mort a mans dels nazis.

Allò va desencadenar una tempesta dins seu. Dory havia crescut com a catòlica practicant. Va ser batejada, va estudiar amb les monges alemanyes, va fer la comunió i pràcticament no va faltar mai a missa el diumenge a l'església de Nostra Senyora de Pompeia. Durant mig segle tot havia encaixat en un model de vida ordenat i confortable, ennoblit per un alt sentit de l'ètica. Encara que, ben pensat, recordava alguna fogonada d'estranyesa. Sempre li havia xocat que fossin tan pocs de família. Podia comptar-los amb una mà: els seus pares, l'avi Max que havia vingut de Cuba a viure amb ells i l'oncle Julius, germà de Rosita, que residia als EUA i de tant en tant els feia una visita. «¿Per què som tan pocs? ¿No tinc cosins?», havia preguntat Dory en alguna sobretaula. «Van morir a la guerra», tallaven els seus pares. «Tenien una gran habilitat per canviar de tema», i ara se n'adona. També la desconcertava que, malgrat el seu ferm orgull alemany, no es relacionessin mai amb altres alemanys. «M'imagino que tenien por que fossin nazis», dedueix.

Un anunci de passada
Només una vegada, quan ella va complir els 18 anys, recorda, li van anunciar que el seu origen era jueu. De passada i sense adornar-ho. Així que ella va seguir amb la seva vida. Va estudiar Farmàcia, es va casar als 22 anys amb el ginecòleg Josep Maria Gil-Vernet, va treballar a la direcció tècnica del laboratori Liberman i va tenir tres fills, que van estudiar als jesuïtes i que, amb el temps, li han donat set néts. «La veritat és que no vaig prestar atenció a aquell anunci sobre els meus orígens -admet, davant els papers de les set capses desplegats pel parquet del saló-.
Estava sumida en una hiperactivitat que no era gaire comuna en una dona de la meva època».

Estirant la troca documental fins a ordenar la història en un llibre, Las siete cajas (Circe), Dory ha passat l'última dècada reconstruint la seva identitat. Els seus pares, Conrado i Rosita Sont, es deien en realitat Kurt i Rosl Sontheimer. Les seves famílies els van enviar a mitjans de la dècada dels 30, per separat, a la Barcelona republicana per apartar-los d'una Alemanya enrarida. Max Sontheimer, el pare de Kurt, era propietari de la fàbrica de porcellanes Lehmann amb filial a Barcelona. Les seves exportacions a Cuba li van valer el nomenament de cònsol alemany a l'Havana. Així que Kurt s'encarregaria del negoci i la seva germana, Dorel -també embarcada cap al mateix destí-, acabaria treballant en una distribuïdora de pel·lícules infantils que va portar Bambi de Walt Disney a les pantalles de la capital catalana.

Els germans es van adaptar sense dificultat a la vida de la ciutat. Organitzaven animades excursions i ofegaven nostàlgies a la cerveseria Heidelberg de la plaça d'Universitat. Més tard, Dorel se les va apanyar per presentar-li una amiga arribada de Friburg, Rosl Heilbruner, que havia estat acomiadada el 1933 del seu càrrec com a ajudant d'un advocat per ser jueva i havia aconseguit una oferta de treball als magatzems Sepu com a secretària de comerç exterior. Va funcionar. Kurt i Rosl es van enamorar, es van casar el 31 de desembre de 1936 en un jutjat i es van instal·lar al número 250 del carrer de Muntaner.

Just quan la família alemanya començava a patir la depuració racial de Hitler, Kurt va obtenir la nacionalitat espanyola. Però, per a major intranquil·litat, el comandant Franco es va aixecar a Melilla i el matrimoni Sontheimer, tement que la Gestapo actués a Espanya, va decidir convertir-se al cristianisme i casar-se per l'església el 18 d'agost de 1939, amb la complicitat del rector Àngel Rovira.

Dorel, en canvi, davant la idea de sotmetre's a la versió hispànica del feixisme, havia preferit embarcar-se el 1936 rumb a la Palestina britànica, on vivien la seva tia Ella i la seva família. «A l'obrir les capses -explica Dory-, el primer gran impacte que vaig rebre va ser veure en una carpeta el telegrama que notificava la mort de Dorel durant el bombardeig de la força aèria de Mussolini de Tel Aviv, el 9 de setembre de 1940». Aquell paper amb una línia precisa en lletres liles era una representació gràfica del dolor que devia sentir el seu pare. «A partir d'aquí vaig començar a estudiar els documents i les cartes obsessivament», reconeix. Durant tres mesos a penes vaig dormir.

El final de la història
Mentrestant, Max i Rosa Sontheimer, aliens a la mort de la seva filla, van malvendre la seva fàbrica a un ari i intentaven fugir d'Alemanya. Als seus passaports ja hi figuren com a Max Israel i Rosa Sara -Israel i Sara eren la humiliació preceptiva imposada als jueus, com la J de Juden a la tapa-. Kurt, des de Barcelona, va moure cel i terra per treure'ls. Va trucar a la porta de Juan Antonio Güell, marquès de Comillas, fundador de la Compañía Transatlántica, perquè estengués un parell de bitllets a Cuba, però el permís de trànsit per Espanya es resistia. Al final, van aconseguir embarcar cap a l'Havana i posar-se en lloc segur, tot i que Rosa va morir d'un infart quan va començar el genocidi.

Els pares de Rosl, Lina i Eduard Heilbruner, van córrer pitjor fortuna. Després d’una operació de neteja a la Selva Negra, el 23 d’octubre de 1940 els van arrencar de casa seva, juntament amb el pare de Lina. Només es van poder emportar 100 marcs i una maleta. Els van adotzenar al camp de concentració de Gurs, a Aquitània, i més tard a Récebédou, a prop de Tolosa, i a Les Milles. El seu fill Julius, a qui havien enviat un any abans a Nova York amb uns familiars, va pressionar tant com va poder consolat americà a Marsella. Però l’1 de juliol de 1941 ja no van estendre ni un bitllet més i el cònsol general d’Espanya a la ciutat francesa, Vicente Vía Ventalló, col·laborador del règim de Vichy, no va firmar l’autorització perquè poguessin entrar a Espanya. Lina, desesperada, fins i tot va intentar contactar amb republicans espanyols perquè els passessin pels Pirineus. Sense èxit.

El 20 de gener de 1942 una quinzena de criminals nazis es reunien al llac Wannsee, a prop de Berlín, i traçaven la Solució Final, el protocol de l’Holocaust. Començava la matança industrialitzada de més de sis milions de jueus. En 30 d’agost d’aquell any va arribar l’última carta dels Heilbruner. Van ser traslladats a Drancy i d’aquí, muntats com bestiar en trens cap a Auschwitz. «He pogut localitzar un dels vagons, segurament del tren en què es van endur Lina i Eduard», explica Dory.

«Llegir la correspondència del pas dels meus avis materns per aquells camps immunds, sense donar mostres d’odi en cap moment, i la seva mort a la cambra de gas em provoca molt dolor», confessa, després de llegir les 300 cartes que es van enviar. Estaven només a 300 quilòmetres de Barcelona. N’hi hauria hagut prou que aquell cònsol firmés els maleïts papers. Un gest els hauria allunyat de la mort.

El saldo de l’horror
Julius, el fill de tots dos, es va allistar a l’Exèrcit nord-americà i va participar com a radiotelegrafista en el desembarcament de Normandia i en l’alliberament de Buchenwald. No va poder salvar els seus pares, però sí que va poder rescatar al seu oncle Nathan del camp de concentració de Noé. Cinc germans de Lina i els seus cònjuges van morir a l’Holocaust. Un cosí germà de Kurt va sobreviure després del seu pas pels camps de Terezín, Auschwitz i Schasenhausen. En total, 30 membres de la família de Dory Sont van ser engolits pel terror nazi.

Per això, el més commocionant de la història és aquell silenci dens, ontològic, dels pares de Dory. «És una actitud recurrent en els supervivents –corregeix l’historiador Manu Valentín, que ultima el llibre El exilio judeoasquenazí en Barcelona (1933-1945)–; milers de jueus van optar per convertir-se, esborrar el rastre de la seva identitat i començar de zero, ser altres per protegir els seus descendents». Un reset que era encara més justificat en l’Espanya catòlica de Franco, a qui no li tremolava el pols a l’hora de retornar els jueus a la frontera per deixar-los a les urpes de la Gestapo. «Un cas dramàtic va ser el de la jueva alemanya Jenny Kehr, que es va penjar a la presó de les Corts el desembre del 1942 quan va saber que l’endemà l’anaven a traslladar a Portbou», explica Valentín.

I Dory corrobora la tesi de l’historiador. «Tots els descendents de la meva família que he anat trobant a Viena, Praga, Londres, Tel Aviv, Buenos Aires, Mont-real, Quebec i Nova York coincideixen que va ser la generació del silenci», subratlla. «Segurament sentien la frustració de no haver pogut rescatar els que van morir, van experimentar la culpa per haver sobreviscut».

La força del destí
Tot i així, Dory no va notar la infelicitat en els seus pares. I guarda un record molt tendre del seu avi Max. S’adoraven. «Quan jo tenia 7 anys, ell va ser ingressat amb un càncer de pròstata letal i jo, per una peritonitis –explica–. Tots dos vam estar 48 hores en coma. Ell va morir i a la mateixa hora jo em vaig despertar». Durant aquells set anys, ell tampoc va dir res de res. Segons els especialistes, molts supervivents senten que si expliquen els horrors soferts atorguen una segona victòria als botxins. Però «el silenci és una forma eficaç de transmissió», adverteix Yael Danieli, victimòloga i directora de The Group Project for Holocaust Survivors de Nova York. El que és ocult espera a ser revelat. Potser per això, els Sontheimer van callar però no van cremar els papers. Els van deixar en l’altell perquè fossin descoberts i al final es reparés la memòria.

Davant d’aquesta tasca, van advertir a Dory que indagar en aquell passat podria causar-li ferides. Ella ha plorat molt i ha somiat també des d’aquella tarda d’octubre del 2002, però manté l’enteresa. «He sumat, no restat. Ara em considero una jueva catòlica –diu somrient–. Sentir el papa Francesc dir que tots tenim origen jueu és un alleujament, ¿no?». Ara bé, li ha aflorat la sensibilitat davant l’antisemitisme –«jo el noto»–, i no para de formular-se una pregunta que segurament no tindrà resposta: «¿Per què els aliats no van bombardejar les vies d’aquells trens si sabien que anaven als camps d’extermini?».

També li han passat coses extraordinàries. A partir de la publicació de Las siete cajas, li va trucar un antic empleat del seu pare de principis dels 40 i li va explicar un fet commovedor: una vegada que va anar de visita a casa seva en aquells anys, l’assistenta li va confessar: «La senyora [la seva mare] s’ha passat la tarda plorant pels seus pares». I aquesta mateixa setmana li ha arribat una carta firmada per Montserrat Miquel, una amiga íntima de la seva mare que avui té uns lúcids 100 anys i viu en una residència. Al text recorda els estius compartits a Sant Feliu i esmenta les «coses» de les quals els seus pares no volien parlar «en aquells temps tan desgraciats per a tots». Dory l’anirà a visitar a final de mes per furgar en el seu record.

També ha viatjat a set països per conèixer una desena de familiars de qui abans no sabia res. «A tots ens fa una il·lusió tremenda el retrobament». I ha trucat a la porta de la comunitat jueva de Barcelona. I fa un any i mig la va invitar la Diputació de Barcelona per participar en el cicle Perseguits i salvats sobre el pas pels Pirineus entre els anys 1936 i 1948. «Col·laborar amb ells m’ha donat oportunitat de formar-me al costat d’historiadors, sociòlegs i escriptors», explica.

Però encara té projectes per estrenar. Anar al registre civil a canviar el cognom Sont pel de Sontheimer. Buscar tres jesuïtes citats en una anotació que va trobar a les capses. Explorar altres branques de la família. I avançar en un segon llibre sobre la fàbrica Lehmann –la que va pertànyer al seu avi i va dirigir el seu pare–, l’edifici de la qual segueix intacte al número 159 del carrer de Consell de Cent.

També visitar Auschwitz. Encara no està preparada.

Albert Bertran 
Diumenge, 22 de juny del 2014

8 comentaris:

  1. Estic acabant de llegir el llibre, i ja tinc gairebé a punt l'article que publicaré tot seguit...
    L'herència de les capses, ara escrita, és també la nostra herència... Ens n'hem de fer càrrec, no és possible romandre aliè a aquell dolor.

    ResponElimina
  2. M'he tornat a llegir l'article i per segona vegada m'he estremit.
    No havia de ser fàcil pels Sontheimer començar de zero i mantenir el silenci durant 54 anys. La Dory s'ha perdut en aquest temps tota la tradició oral que li podien haver aportat els seus pares; en canvi, s'ha trobat amb el testimoni escrit de l'horror que van patir els seus ancestres en la que és, sense dubte, una de les pitjors salvatjades que s'han comès durant el segle XX.

    ResponElimina
  3. Teresa, Sícoris, aquesta història i tantes d'altres com aquesta ens continuen demostrant els llargs tentacles d'aquell drama irracional. Després de tants anys la Dory ha de patir un dolor del qual la van voler preservar. Una part d'ella li ha estat arrabassada; aquesta història oral que esmentaves, Sícoris. Tot allò que se'ns pren, ja sigui per preservar-nos o per aniquilar-nos acaba tornant, per això, Teresa, és també la nostra herència. Sense anar a buscar vincles amb l'extermini nazi, cada cop que trepitgem les llambordes d'un call, allà a sota hi ha enterrada una part de nosaltres. En forma de víctima o de botxí; tant és.

    ResponElimina
  4. Respostes
    1. Cierto, José Luis. Tengo concertada una entrevista con ella por una possible connexión familiar. Estoy temblando!

      Elimina
    2. Mantennos informados, por favor, siempre y cuando la discreción y la privacidad lo permitan, claro.
      JL

      Elimina
  5. Salutacions Enric, et deixo una entrada nova al meu bloc que avui he enllestit i publicat. Gràcies per l'atenció, Jordi Bonvehí.
    - http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2014/07/1392-punt-final.html

    ResponElimina