dissabte, 27 de desembre de 2014

La llum del solstici d'hivern: Hanukkà, Nadal i l'arbre


Barcelona ha encès els llums de Nadal. Caminem pels dies més curts de l'any. La llum és potser un dels elements característics d'aquestes festes que celebren el final i el començament del cicle agrícola anual: vida i mort. Arriba el solstici d'hivern. La vida es reclou al voltant de la llar, a l'escalfor del foc i el bestiar, com en un pessebre. La gent es reuneix en el silenci de la nit. El vi ja ha fermentat i servirà per celebrar que els dies s'allarguen i que el nou cicle comença. Any nou, vida vella... de color sèpia.

Arbre de Nadal de Can Jorba, al Portal de l'Àngel
(1970; Francesc Català-Roca).
Exposat de 1965 a 1988, i recuperat el 2012

Les festes religioses solapen les festivitats paganes. L'Advent cristià, les quatre setmanes que donen pas al Nadal, recull la tradició de la llum, tot esperant el naixement de Jesús (nativitatis domini), encenent una espelma per cadascun dels quatre diumenges abans del dia 25. Igual que la Hanukkà jueva, la festa de les llums, en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem. L'arbre de Nadal, l'arbre de l'Univers de la mitologia nòrdica, símbol de fertilitat, adornat i il·luminat amb la llum del món.

Farem un esforç i mirarem més enllà dels llums dels aparadors, de la fressa, del brogit de la gent pels carrers. Buscarem la pau idíl·lica de la infantesa, el silenci dels llums de l'arbre en la foscor de la sala, l'escalf i l'olor del braser crepitant, el compàs del rellotge de paret; buscarem la ingenuïtat i el regal sota l'arbre o sota el llit. Ensumarem l'olor de molsa, d'eucaliptus, d'encens, de fred. Ens perdrem en el silenci d'algun claustre, pels pessebres i els diorames de l'església de Betlem, per les notes d'una antiga nadala, pels estrets carrers del call, entre les pedres de la vella sinagoga del carrer Marlet. O entre la geografia sentimental de les pàgines d'un tebeo, perquè fins i tot els records més lluminosos s'il·luminen amb tristes bombetes de 25 watts.


[+]

El cicle de Nadal i una nadala

dilluns, 22 de desembre de 2014

La Càbala jueva, amb Manuel Forcano


La Càbala jueva. Seminari a càrrec de Manuel Forcano
Curs de l'Institut d'Humanitats de Barcelona


Dimecres I 21.01.15 I La Càbala jueva: definició, teoria i pràctica. Definicions bàsiques. La càbala teòrica: temes principals. Els càlculs del missatge bíblic: xifres i lletres. L'arbre de la vida: les Sefirot. La càbala pràctica: èxtasis i revelacions. Samuel Abulàfia de Saragossa. El poder dels talismans i els amulets.

Dimecres I 28.01.15 I La Càbala medieval: Llenguadoc, Catalunya i Castella. El Llibre de la Creació. Narbona, el bressol de la Càbala provençal. Isaac el Cec i el seu cercle. El Llibre de la Claredat. L'escola cabalística de Girona: Esdra i Azriel de Girona. L'escola de Barcelona: la càbala secreta. Mossé ben Nahman de Girona i Salomó ben Adret de Barcelona. La càbala castellana: Moisès ben Shem Tov de Lleó i el Zóhar.

Dimecres I 04.02.15 I La Càbala de la Redempció: Isaac de Llúria i el cercle de Safed. L'expulsió dels jueus de 1492. La llegenda de rabí Yossef della Reina. La càbala de la redempció. El cercle cabalístic de Safed a Israel: Moisès Caro, Moisès Cordovero i Isaac de Llúria. El trencament dels recipients: l'error de Déu?

Dimecres I 11.02.15 I La Càbala messiànica: dels falsos messies als rabins sants. Els temps messiànics. Els falsos Messies: David Reubeni, Salomó Molho. La càbala messiànica de Shabtai Tsví. El gran formulador: Natan de Gaza. El frankisme: les teories de Jacob Frank. La fi del cabalisme elitista. Els Hassidim. La càbala, avui.

dimecres, 17 de desembre de 2014

El ritual funerari al fossar dels jueus de Tàrrega



Conferència “El ritual funerari al fossar dels jueus de Tàrrega” a càrrec d’Anna Colet, tècnica del MCUT i directora de les excavacions a la necròpolis jueva de les Roquetes. Aquesta conferència es fa dins del cicle Tragèdia al call. Tàrrega 1348. L’acte tindrà lloc aquest proper dijous dia 18 de desembre a dos quarts de 9 del vespre a les Sales Nobles del Museu Comarcal de l’Urgell, a Tàrrega.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Hanukkà 2014





El dia 25 de Kislev, dimarts dia 16 de desembre, comença Hanukkà, la festa jueva de les llums, en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkia, una cada dia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 ec. A Barcelona es farà l'encesa pública de la segona espelma el dia 18, a les 18:30 h, a la plaça de Sant Jaume, i el dia 23, a les 20 h, la vuitena a la plaça del Vi de Girona.

divendres, 5 de desembre de 2014

Descobrint el Call de Barcelona

 Inscripcions hebrees a les parets del Call de Barcelona


L’actual Sant Domènec del Call, a Ciutat Vella, s’anomenava, a mitjan segle XIV, carrer de l’Escola i era la via principal del Call de Barcelona, el barri jueu de la capital catalana. La ciutat va tenir durant segles una important comunitat jueva fins que, la nit del 5 d’agost de 1391, el barri va ser brutalment atacat i els seus ciutadans, perseguits i molts d'ells assassinats. Més de 600 anys després, diverses rutes, com la que ofereix l’empresa Sternalia productions el primer dissabte de cada mes, intenten recuperar el llegat jueu a Barcelona. Ho fan passejant pel Call, identificant-ne els edificis emblemàtics i buscant detalls amagats del passat jueu. En dos grups, en català i en castellà, els guies mostren com vivia la comunitat jueva barcelonina, utilitzant fets històrics documentats, però també llegendes i rumors de l’època. L’objectiu, com explica Carmen Kobiakova, guia de la ruta i col·laboradora de l’Associació Call de Barcelona, és “rescatar la memòria de la comunitat jueva i rescatar la tradició, els costums, les llegendes, que és la part important per entendre el marc social d’aquella època”. La ruta inclou la visita a l’antiga Sinagoga Major de Barcelona, el més important dels cinc temples jueus que hi havia a l’Edat Mitjana a la ciutat i recuperada i oberta al públic ara fa uns anys. És l’última parada abans d’acabar la ruta al Palau Requesens, on els participants poden gaudir d’un sopar degustació de menjar coixer amb receptes de cuina tradicional jueva, i participar en una xerrada sobre la vida i els costums de la comunitat hebrea a Barcelona.


dimecres, 12 de novembre de 2014

Cicle de conferències Religions a Catalunya


Religions a Catalunya, cicle de conferències de la Càtedra UPF sobre diversitat social. Palau Macaya, paseigs de Sant Joan 108 (Barcelona), del 18 de novembre al 16 de desembre.



Taula de distribució comparativa (2010-2013) dels llocs de culte
a Catalunya per distribució comarcal
Font: El Punt Avui, 2013

dissabte, 8 de novembre de 2014

Els qui van fugir primer: els jueus de Valls



Els qui van fugir primer, de Ramon Ribé,
a Una vida de conte, 31 de desembre de 2011


Pel llibre d’en Gabriel Secall i Güell, historiador vallenc mort fa uns anys, Els jueus de Valls i la seva època (Estudis Vallencs, 1980) tinc notícia dels mestres, metges, terratinents, mercaders de forments, ramaders, drapers, sastres, dides, pergaminers, argenters, i jueus d’altres oficis que habitaren la ciutat fins l’assalt al call vallenc el 1391. M’assabento dels supervivents de la gran matança, els conversos i els processos duts a terme per la inquisició i d’altres esdeveniment fins a l’expulsió de la península el 1492. En Gabriel era un cosí llunyà i una de les seves filles, la Júlia, duu encara la llibreria que ell i la seva dona tenien al carrer de la Cort.
Del call de Valls queden avui només algunes restes -poques i tristes-. Si m’aboco, però, al pou de les meves memòries infantils, hi veig surar imatges.



La portalada i el pati que avui assenyalen encara l’entrada a l’antiga sinagoga foren durant quatre anys el meu accés diari a la casa de la meva mestra de música, la Sra. Paquita. Quantes vegades havia pujat jo aquelles escales! Llavors es distingia encara alguna grafia sobre la paret del fons del pati, utilitzat -crec- en alguna època com a abeurador de cavalls.
Recordo la pena sentida quan de petit m’explicaren que els descendents d’una d’aquelles famílies expulsades havien tornat cinc segles després amb les claus de l’antiga llar familiar tractant d’identificar la casa dels seus avantpassats catalans.



El menjador i el rebedor de l’antic casalot ple d’esperits on ens vam traslladar quan jo tenia sis anys havien estat la capella d’unes monges de clausura. Una tarda de Dijous Sant, dos anys abans, l’àvia ens hi havia dut al meu cosí i a mi.  Durant  tot un ofici tediós i inacabable ens va tenir agafats fortament de la mà, amb la promesa que, quan ens avisés, podríem fer sonar amb tota la força els nostres carraus “per matar jueus”. Hi havia dos o tres nens més. La sorollada que les feres infantils reprimides fins aquell instant vàrem fer esclatar en aquell espai petit fou monumental.

Amb una cosina, fa pocs anys vaig emprendre una recerca genealògica del meu arbre familiar patern. De poble en poble, des de l’Alt Camp a la Segarra i el Vallès, vaig passar centenars d’hores davant papers quasi il·legibles d’arxius parroquials, episcopals i comarcals, de documents de biblioteques i llistats de fogatges. Pagesos uns, moliners els altres, un militar amic íntim d’en Prim i d’un tal Milans del Bosch al s. XIX, un “estudiant de gramàtica” al XVIII, sabaters, escriptors, pintors, un “pedrapiquer” al s. XVI, benestants, pobres, de tot fins el fogatge de 1380. No vaig poder anar més enllà. No hi havia més documentació. Curiosament, però, aquest final coincidia amb els anys dels assalts i les matances de jueus a Catalunya. Havia arribat fins avantpassats conversos que havien canviat de cognom i adoptat els topònims d’allí on vivien o dels oficis que tenien? O eren part dels escamots d’assaltants als calls? Tinc algunes teories, però aquesta és una altra història.



Fa temps em fascina l’aventura dels que han hagut de fugir d’aquest país nostre. En un dels meus prestatges tinc el llibre de Henry Kamen The Disinherited -the exiles who created Spanish culture. (Allen Lane, 2007; Penguin Books 2008).  Des de l’expulsió dels jueus el 1492 fins al s. XX, aquest llibre és una galeria de figures gegantines forçades a dur el seu saber o al seu art a altres terres on han estat acollits i reconeguts. N’extrec dues frases:

L’experiència espanyola és profundament diferent [a la d'altres països]. Espanya és l’únic país europeu que ha tractat de consolidar-se a través dels segles, no oferint asil, sinó mitjançant una política d’exclusió.

Un historiador [Dreyfus-Armand] ha fet notar recentment que ‘des de molt antic, Espanya ha estat una terra de partences‘ “.

dilluns, 3 de novembre de 2014

Els jueus catalans: la història que mai no t'han explicat



Els jueus catalans: la història que mai no t'han explicat (Angle Editorial, 2014), de Manuel Forcano, repassa la història dels jueus catalans, des de les primeres notícies fins a les comunitats jueves actuals. Quan van arribar, on es van establir, com vivien, qui i per què els perseguien, com sobrevivien als atacs, on i com resaven, com s’organitzaven, quines figures els lideraven, què ens n’ha quedat, què escrivien i si ho feien en hebreu o en català, són algunes qüestions que aquest llibre respon en un to divulgatiu i amè. Al llarg de segles de presència a Catalunya, de les comunitats jueves catalanes van sorgir geògrafs, gramàtics, metges, poetes, filòsofs, teòlegs i cabalistes d’enorme prestigi, figures venerades encara avui arreu del món jueu, però malauradament molt poc conegudes a casa nostra. Un llibre per descobrir la importància i la vigència del llegat jueu a Catalunya, al llarg de la història fins a l’actualitat.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Projecte "Benjamí de Sefarad"




"Benjamí de Sefarad", el nou projecte educatiu de la xarxa Red de Juderías de España va fer el seu tret de sortida el passat 20 d'octubre a l'IES Vicens Vives de Girona en forma de presentació inaugural a càrrec de l'equip directiu i docent del centre, acompanyats per la tinenta d'alcalde i regidora d'Educació i Esports de l'Ajuntament de Girona, Sra. Isabel Muradàs, i el Patronat Call de Girona. 120 alumnes de segon d'ESO de Girona hi participaran i faran intercanvis amb l'Institut Escola Salvador Vilarrasa de Besalú i l'Institut Castelló d'Empúries.

El projecte de la xarxa, iniciativa de la ciutat andalusa de Lucena, va dirigit a l'alumnat de segon d'ESO i pretén aprofitar l'estructura de la xarxa per promoure activitats didàctiques de contingut històric i patrimonial i conscienciar els més joves de la importància de la defensa del llegat cultural jueu. Aquest curs es posa en marxa amb l'IES Vicens Vives amb caràcter experimental, però la voluntat és fer-lo extensiu en el futur a altres centres educatius de la ciutat.

Els objectius del projecte són, entre altres, promoure la utilització de diferents tècniques de recerca, estudi i exposició de treballs en base al llegat cultural jueu, la difusió conjunta dels treballs realitzats per l'alumnat a través dels mitjans de comunicació, educar a través de l'intercanvi d'experiències i fomentar la sensibilitat, respecte i tolerància que atorga el coneixement d'altres cultures i formes de vida, tot animant la curiositat dels alumnes i l'interès per conèixer aquesta part de la nostra història i, per extensió, d'altres ciutats tant de proximitat com de la resta de l'estat.

Les activitats es duran a terme entre octubre i abril. El Patronat Call de Girona posarà les seves instal·lacions, el museu i la biblioteca, recursos i materials a disposició del projecte. Entre març i abril els alumnes que hagin participat en el projecte presentaran els resultats exercint com a guies per als seus companys en els intercanvis proposats amb altres ciutats i els treballs finals també es podran veure a la pàgina web de la xarxa.

La regidora d'Educació de l'Ajuntament de Girona, Sra. Isabel Muradàs, va cloure l'acte desitjant a l'alumnat que gaudeixi molt amb aquest projecte. Va animar els alumnes dient-los "tenim un tresor per descobrir i donar a conèixer" i va acabar remarcant la importància treballar en xarxa per poder compartir l'experiència amb alumnes de moltes altres ciutats.

divendres, 24 d’octubre de 2014

Shivà: la mort en el Mèxic jueu


Dins del cicle Cine-Dilluns de la Bibliomusicineteca del carrer Vila Vilà 76 (Poble-sec), el proper dilluns 27 a les 19 h es projecte la pel·lícula Morirse está en hebreo (My mexican shivah, 2007), del director mexicà Alejandro Springall.

No estrenada mai a Espanya, aquesta comèdia té com a escenari el procés de dol (shivà) d'una família mexicana jueva. Després de la mort sobtada de l'avi Moishe, donen inici els rituals d'un tancament obligat, i amb ells una catarsi que porta la família i els amics a descobrir els llaços que els uneixen, els secrets que s'han guardat i la relació que tenen amb l'entorn.

Un aperitiu en vigílies de la festa de Tots Sants, em què la tradició jueva comparteix escenari amb un país on la cultura de la mort té un caire més festiu que tràgic

divendres, 17 d’octubre de 2014

La fi de la presència urbana: pergamins de venda de la sinagoga de Girona



Cosits en un gran rotlle que veiem per primera vegada estès en el Museu d'Història dels Jueus, aquests pergamins ens parlen de la desaparició física de la comunitat jueva de la ciutat, arran del decret d'expulsió de 1492. A més, són la font principal que ha permès als investigadors localitzar els desapareguts espais comunitaris jueus en el plànol de la ciutat medieval. Han estat imprescindibles, per exemple, per identificar les restes del micvé (bany ritual) de Girona, descobert enguany dins de les instal·lacions del museu.

Aquests pergamins es podran veure fins el 31 d'octubre, aprofitant la trobada "Arxius i Indústries Culturals" (2a Conferència Anual d'Arxius, 9a Conferència Europea d'Arxius i 13es Jornades Imatge i Recerca), que té lloc a la ciutat de Girona de l'11 al 15 d'octubre.

dijous, 2 d’octubre de 2014

I continuo veient les seves cares


Basílica de Santa Maria a Castelló d'Empúries
Pl. Mossèn Cinto Verdaguer, 1
Castelló d'Empúries


L’exposició "I continuo veient les seves cares. Fotografies dels jueus polonesos" és una iniciativa de la Fundació Shalom, que el 1994 va adreçar una crida a la població demanant la donació de fotografies de jueus polonesos.
En aquell moment –al cap de gairebé cinquanta anys del final de la Segona Guerra Mundial– molts van dubtar de la viabilitat del projecte. Tanmateix, van començar a arribar fotografies, procedents tant dels indrets més diversos de Polònia com dels racons més allunyats del globus terraqüi. Entre els donants hi va haver habitants de les grans metròpolis i veïns de llogarets i pobles. Avui dia, la Fundació ha rebut més de nou mil imatges, enviades sobretot per polonesos, veïns o amics dels retratats, que havien conservat les instantànies durant més de cinquanta anys.



De la mateixa manera, moltes fotografies les van donar jueus polonesos repartits arreu del món –familiars de les víctimes de l’Holocaust, establerts a Israel, Veneçuela, el Brasil, els Estats Units, Itàlia, l’Argentina o el Canadà–, que s’havien endut a casa seva aquells trossos del passat. Algunes d’aquestes fotografies havien estat custodiades com a records molt preuats, d’altres es van conservar en racons oblidats, relegades a golfes i soterranis. El més veterà dels donants ara té noranta anys; el més jove, dotze.



"No sols són justos els qui han salvat com a mínim una vida. També es mereixen aquest qualificatiu els qui han contribuït a preservar la memòria". Són precisament ells els qui han fet realitat aquesta exposició fotogràfica, que es va mostrar al públic per primera vegada el 1996, a la Galeria Zachęta de Varsòvia. L’exposició va sorgir per iniciativa de Gołda Tencer, directora de la Fundació Shalom, amb la col·laboració, com a comissari i dissenyador, respectivament, de Tomasz Tomaszewski i Krzysztof Burnatowicz.



L’exposició "I continuo veient les seves cares" podria interpretar-se com un plany per un món desaparegut, al qual només podem tornar contemplant fotografies antigues. A les imatges es van congelar les siluetes humanes, les ombres de les cases, els somriures trencats fa temps i, sobretot, les cares: una varietat de rostres que avui ens revelen com eren els jueus polonesos de llavors, immersos en les seves feines quotidianes, seriosos o alegres, pensatius...



En museus de diversos països del món es conserven fotografies de jueus polonesos famosos: músics, tzadikim, pintors o escriptors. En canvi, la Fundació Shalom ha reclamat la memòria de la gent senzilla, ignorada per la Història. D’aquesta manera, els seus noms han pogut transcendir en més de quaranta ciutats de diversos racons del planeta. Destacats museus i galeries d’arreu del món han exhibit aquesta col·lecció de retrats jueus, que s’ha pogut contemplar en ciutats com Frankfurt, Munic, Hamburg, Sant Petersburg, Brussel·les, en el Centre Wiesenthal de Los Angeles, a l’Holocaust Memorial Center de Detroit, a Boston –on l’exposició va ser inaugurada pel Premi Nobel de la Pau, Eli Wiesel–, a St. Petersburg (Florida), Brussel·les, l’Haia, Nova York, Toronto, Mont-real, Mèxic, San José, Buenos Aires, Praga, Vilna, al Yad Vashem de Jerusalem, i també a Poznań, Łódź o Cracòvia.

El fruit d'aquesta mostra és també un llibre bilingüe (polonès / anglès) il·lustrat, I continuo veient les seves cares (disseny i projecte gràfic: Lech Majewski, redacció: Anna Bikont), guardonat en 1996 amb el primer premi en el concurs de l'Associació Polonesa d'Editors, que el va anomenar la publicació més reeixida de l'any. El contingut del àlbum està disponible a la pàgina web de la Fundació Shalom.

divendres, 26 de setembre de 2014

III Seminari Internacional sobre Antisemitisme




La Fundació Baruch Spinoza amb la col·laboració de la Regidoria de Dona i Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, organitzen el III Seminari Internacional sobre Antisemitisme, que es celebrarà a Barcelona els propers 5 i 6 de novembre. El seminari es realitzarà a l’auditori de la Biblioteca Jaume Fuster, és d’inscripció gratuïta amb places limitades.

dimecres, 24 de setembre de 2014

Shanà tovà 5775


ראש השנה
Rosh ha-Shanà 5775 
Shanà tovà umetukà 
Anyada buena i dulse
 Feliç i dolç Any Nou

El Rosh Ha-Shanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tishrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2014 amb els dies 25 (al capvespre del dia 24) i 26 de setembre (per als jueus de la diàspora).

Som a l'any 5775 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. I com cada any, ens repetim quan afirmem que, com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5775 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers.

La festa comença la vigília de l'1 de Tishrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el shofar, un instrument fet de banya d'animal kósher (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur, el Dia del Perdó (10 de Tishrí, és a dir, al capvespre del 3 d'octubre d'enguany).

A les postals antigues que normalment acompanyen la celebració del Rosh Ha-Shanà en aquest blog, avui hem volgut acostar-nos al pop kitsch de les dècades de 1960 i 1970, tan comú a totes les festivitats populars i religioses de totes les cultures.



L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.


[+]

Rosh ha-Shanà 5772
Rosh ha-Shanà 5773
Rosh ha-Shanà 5774

[Les postals antigues de felicitació del Rosh ha-Shanà han estat baixades de The Magnes Collection of Jewish Art and Life]

divendres, 19 de setembre de 2014

Literatura i Holocaust


En commemoració del 75è aniversari del començament de la Segona Guerra Mundial, la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent, de la UdG, en el desè aniversari de la seva creació, organitza el cicle de conferències "Literatura i Holocaust" (cliqueu per adquirir les entrades), dedicat a El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada, i a Jacques Stroumsa.

La novel·la, editada el 1994, narra la vida de Daniel, un luthier jueu deportat a Auschwitz i obligat a construir un violí per sobreviure. L'any 1998, Anglada va conèixer Stroumsa, un jueu sefardita que va ser violinista a Auschwitz. Tots dos van unir forces per preservar la memòria de l'Holocaust. L'objectiu del cicle és presentar i examinar grans qüestions filosòfiques i històriques sobre l'Holocaust a través de la seva memòria i la seva literatura, mostrar els efectes de l'Holocaust en la condició humana, assenyalant les diferències entre la jueria de preguerra i postguerra, i estudiar la problemàtica de l'alteritat després dels camps.


dijous, 28 d’agost de 2014

La fe del convers


La conversió al segle XIV

La "fe del convers" és la d'aquell que ha canviat d'opinió pel motiu que sigui i pren posicions no només totalment contràries al que abans pensava, sinó fins i tot extremes dins de la seva nova corrent. L'expressió ve d'aquells que renunciaven, de grau o forçats a la seva religió i havien de demostrar que aquesta conversió era real i no mera façana. En el cristianisme, potser el més recordat és Sant Pau, llur conversió es celebra al santoral el 25 de gener i que va passar de perseguir els cristians a ser un dels seus líders i creadors del cristianisme incipient. Un altre convers del cristianisme fou Agustí d'Hipona (Sant Agustí).

El problema de la conversió dels jueus catalans fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms de 1391 van començar a expulsar els jueus dels calls de les ciutats catalanes més importants de forma violenta, el cas de Barcelona n'és el més estudiat, per posar-ne un exemple.

Continueu llegint a Històries manresanes

dijous, 21 d’agost de 2014

Trivium Klezmer

El violinista (1912), Marc Chagall

Trivium Klezmer actua el proper dimecres 27 d'agost, a les 21:30 h, dins del programa Nits d'Estiu 2014 del CaixaForum de Barcelona.

La música klezmer (en jiddisch קלעזמער) és la música dels jueus asquenasites d'Europa oriental. Al segle XV, grups seculars no litúrgics van desenvolupar un tipus de música inspirada en la Torà per crear melodies amb temàtiques festives relacionades amb les celebracions jueves.

El mot "klezmer" prové de l'hebreu כלי זמר (keli zemer), "instrument de música". La paraula es feia servir en jiddisch per referir-se al músic que interpretava les melodies però actualment s'utilitza per donar nom a l'estil musical. La música era generalment interpretada per un grup de tres a sis músics (klezmorim), que viatjaven de poble en poble tocant a les fires, als casaments o a les festes de Purim. Les lleis solien limitar la mida del grup i les hores en què podien actuar. Els instruments habituals eren violí, clarinet, flauta, violoncel i bateria. En la música klezmer els instruments es tornen qualitativament espirituals amb característiques humanes com el riure i el plor.  El violí o fiddle era l'instrument més popular perquè algunes localitats havien prohibit els instruments aguts com el clarinet, la trompeta o la bateria.

L'afició al klezmer es transmetia de pares a fills. Els klezmorim generalment no tenien autèntiques arrels comunitàries, ja que viatjaven de shtetl en shtetl (els pobles de majoria jueva) buscant feina. De fet, com sempre ha passat amb els artistes ambulants, l'etiqueta "klezmer" tenia connotacions negatives perquè la vida nòmada no era ben vista.

Malgrat la seva inestable reputació, la música klezmer era molt important en la vida jueva de l'Europa de l'Est. Els instruments musicals no estaven autoritzats a la sinagoga després de la destrucció del Segon Temple, l'any 70 EC, però la música klezmer proporcionava una alegria necessària en els casaments i les fires, en una època en què les distraccions eren poques i la vida al camp molt dura. Hi ha un refrany de l'Europa de l'Est que diu que un casament sense un klezmer era pitjor que un funeral sense llàgrimes.

La importància del klezmer per a la vida del shtetl es reflecteix en les manifestacions artístiques, sobretot a partir de finals del segle XIX i a començaments del XX. L'escriptor jiddisch Sholem Aleichem fa referència al paper del klezmer en molts dels seus relats. Tots recorden l'important paper del fiddler a la pel·lícula El violinista a la teulada, adaptació precisament dels relats de Sholom Aleichem sobre Tevye el Lleter. També són molt populars els violinistes de Marc Chagall, com el Violinista celeste que es conserva a Tossa de Mar, o la Núvia amb cara blava.

Músics klezmer de Rohatyn, Ucraïna occidental, 1912

A la fi del segle XIX i començament del XX els jueus van abandonar Europa de l'Est a causa dels pogroms. Molts es van traslladar als Estats Units, i per tant el klezmer va viatjar amb ells. Desafortunadament, els fills dels jueus que es van desplaçar als Estat Units no estaven massa interessats en la música del vella llar dels pares, i es van interessar més per la música popular americana. La destrucció de la vida jueva a Europa durant la Segona Guerra Mundial va posar fi a la cultura de klezmer a Europa i tot un món va desaparèixer.

Per sort, als anys setanta alguns joves músics van començar a investigar les tradicions de la música klezmer. Una banda anomenada The Klezmorim es va formar a Califòrnia, i van començar a tocar música klezmer per Estats Units i Europa. L'interès pel klezmer va ressuscitar. Es van fer grans esforços per recuperar l'autèntic estil de la música klezmer de la vella Europa, a partir de documents escrits i alguns enregistraments de començaments del segle XX. Ara és ben viva un altre cop!

diumenge, 10 d’agost de 2014

La vida dels jueus a Palestina

Llauner jueu a la Ciutat Vella de Jerusalem (1890)
Ken & Jenny Jacobson Orientalist Photography Collection


L’abril de 1913 un equip de filmació sortia d’Odessa en vaixell per preparar una pel·lícula, The Life of the Jews in Palestine, sobre la vida dels jueus de la regió. El productor, Noah Sokolovsky, amb el suport de la companyia Mizrakh, va passar dos mesos filmant les ciutats, les aldees i les comunitats agrícoles d'Eretz Israel habitades ininterrompudament per famílies jueves des que Roma va destruir el Segon Temple l’any 70 EC fins a la fi del domini otomà després de la Gran Guerra (1914-1918), que convertia el territori en el Mandat Britànic de Palestina. La pel·lícula va ser presentada a Viena l’agost de 1913 i poc després desapareixia a causa del conflicte bèl·lic del qual ara se’n celebra el centenari.

El 1997, el negatiu original de vuitanta minuts va ser trobat a França perquè la cinta havia estat enviada per Mizrakh des d'Odessa a París per ser processada en els laboratoris cinematogràfics de la Gaumont. La pel·lícula va ser restaurada i editada per Yaacov Gross i l’any 2000 va ser projectada en diversos festivals (v. la crítica de The New York Times).

La nau de Sokolovsky salpava d'Odessa l'abril de 1913, acompanyat, entre d’altres, de noranta-dos passatgers jueus (el 30% de la població d’Odessa era jueva, la majoria exterminada durant l’ocupació nazi), que anaven a Israel per motius diversos: educatius, per raons de salut, per visitar la família durant la Pasqua o a fer turisme. El viatge va durar onze dies, després de fer escala a Constantinoble, Alexandria fins arribar a Jaffa.

L’arribada de l’equip de Sokolovsky va ser tot un esdeveniment per al yishuv, nom que rebien els jueus de l’Imperi otomà. El Gymnasium Herzliyà, l’escola de Tel Aviv, i el col·legi de mestres de Jaffa van interrompre durant uns dies l’activitat escolar per poder ser filmats, com es pot veure a la primera part de la pel·lícula.

El Gymnasium Herzliyà de Tel Aviv (ca. 1915)

Més endavant, la càmera ens porta a veure l’explotació agrícola de Pétah Tikvà, especialitzada en el cultiu de la taronja, i com les caravanes de camells carreguen caixes d’aquesta fruita per dur-les al port de Jaffa per ser exportades.

A Zikron Iaaqov, Sokolovksy i el seu equip filmen a la sortida de la sinagoga després del servei religiós del shabat. Zikron, important per la indústria vitivinícola, era coneguda com el "París d'Eretz Israel": mentre a tota la regió els seus habitants, tant jueus com àrabs, vivien sota una economia de subsistència i pobresa, Zikron tenia una economia molt activa que la va convertir en centre d'atracció de les modes que venien d'Europa (1).

Sinagoga de Zikron Iaaqov

Un altre fragment ens mostra la construcció de l'edifici del Technion, l’Institut Tecnològic d’Israel, a Haifa, i expressa l'orgull que 100 dels 130 treballadors de la construcció fossin jueus. La pel·lícula segueix per altres localitats com Haderà, Kinneret, Rosh Pinà, Jericó, Rishon LeTzion, Nes Tzionà, Guederà i Tiberíades, on se’ns mostren les dues yeshivot (escoles talmúdiques) de la ciutat, que acollien 2.000 sefardites i 2.000 asquenasites hassídics.

En el fragment filmat a Migdal hi surt un home amb un sol braç llaurant darrere d'un cavall. Aquest camperol era Joseph Trumpeldor, un veterà de la guerra russojaponesa (1904-1905), on va perdre el braç en combat. A la Gran Guerra, després que els turcs expulsessin milers de jueus de Palestina cap a Egipte, Zeev Jabotinsky i Trumpeldor van formar un grup que es va oferir per combatre al costat dels britànics. Londres només va acceptar que constituïssin un cos de suport per portar subministraments al front emprant mules. Així va néixer el Cos de Mules de Sió, que es va autodefinir com la primera unitat de combat jueva en 2.000 anys. Més tard, aquest cos va créixer fins a convertir-se en la Legió Jueva que van participar en la conquesta britànica de Palestina.

L’equip de filmació es va dirigir amb tren cap a Jerusalem (a finals del XIX la meitat de la població jueva vivia dins les muralles de la Ciutat Vella de Jerusalem), on es pot veure la multitud resant davant del Mur durant la Pasqua jueva, i la visita a la tomba de Shimon haTzaddik, Simó el Just, summe sacerdot durant el temps del Segon Temple. Camí d’Hebron es poden veure les tombes de Raquel i les dels patriarques, però només des de l’exterior perquè els musulmans no permetien als 1.200 jueus de la ciutat entrar al santuari.

L'últim fragment mostra un festival celebrat a Rehovot que va atreure 6.000 jueus de tot Palestina. Aquest festival va ser el precursor dels Jocs Macabeus, una mena de jocs de la Commonwealth que aplega esportistes d’Israel i jueus d’arreu del món.

La pel·lícula, muda però narrada per l'actor israelià Yoram Gaon (sense subtítols), mostra que la vida jueva a Palestina el 1913 era vibrant i productiva 35 anys abans de la fundació del nou estat d'Israel. Sota el domini turc als jueus se’ls permetia establir-se a qualsevol lloc de l’imperi excepte a Palestina per evitar que es poguessin equilibrar les poblacions autòctones musulmana i jueva, que l’any 1913 era de 150.000 habitants contra uns 500.000 musulmans (producte de l’expansió de l’Islam durant segles). A l’esclatar la Primera Guerra Mundial els turcs i la població musulmana van expulsar i massacrar milers de jueus palestins (es va reduir la població jueva a una tercera part). La victòria britànica i francesa al final de la guerra sobre alemanys, austríacs i turcs va convertir Palestina en un mandat britànic mentre la regió síria quedava en mans franceses. La nova situació va permetre la recuperació de la població jueva, però l’estabilitat ja no es va recuperar mai més, sobretot en el moment en què l’enfrontament contra els britànics va posar els caps àrabs a favor de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra es creen els nous estats de la zona: Israel, Jordània, Síria, Líban i Iraq. Però aquesta és una altra història.




Nota:

(1) Per saber-ne més sobre els costums en el vestir a la Palestina de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, vegeu Ayala Raz, "Fashion in Eretz-Israel: What we Were Wearing in the Early Days of this Century", Israel Review of Arts and Letters, 1998/107-8. O una acceptable traducció al català amb Google.


[+]

Pel·lícules antigues de Jerusalem a Terres d’Edom


Mapa en perspectiva de Jerusalem (1928)