Shoah: una pedagogia de la memòria

Shoah: una pedagogia de la memòria (Barcelona: Proa, 2003), de Carles Torner, ens parla sobre quin paper hem de jugar perquè no s'esborri de la memòria el crim més gran de la humanitat. S'acosta el temps en què s'apagarà la veu de l'últim testimoni del genocidi dels jueus d'Europa pels nazis. Què se'n farà llavors, de la memòria d'aquesta catàstrofe inèdita en la història? Qui farà eco a les veus dels que van veure el crim? És possible transmetre la memòria de la Shoà, la destrucció dels jueus? No valdria més, potser, deixar el lloc a l'oblit per tal que cicatritzin les ferides?

Davant d'aquestes greus preguntes, Carles Torner proposa aquí una pedagogia de la memòria centrada en la pel·lícula Shoah, una obra mestra del cinema, coneguda arreu del món i poc coneguda a Catalunya i a Espanya. La pel·lícula de Claude Lanzmann, que fa el prefaci d'aquest llibre, crea una cadena de transmissió de la memòria que, partint dels jueus assassinats i del testimoni que parla a la pantalla, arriba a l'espectador i es projecta més enllà. Perquè a Shoah s'hi entra espectador però se'n surt testimoni.

Aquest llibre explora la tensió entre la paraula i el silenci del testimoni, entre la necessitat de saber què va passar als camps d'extermini i l'imperatiu de preservar l'opacitat del crim. Ningú no en surt indemne, hi ha sempre un abans i un després de veure la pel·lícula. Hi ha transmissió: escoltar les veus, fer memòria dels rostres de Shoah per, al nostre torn, poder narrar l'indicible.